Ens miro i em
pregunto com ens ho hem fet. Un a cada punta, vivint la vida fent veure que
l’altre no existeix, fent veure que mai ens hem conegut, fingint una fredor
inimitable. Els dos junts però a metres i metres de distància. Dues ànimes
solitàries en una ciutat petita, dues esquenes l'una contra l’altre, que no
s’atreveixen a descobrir-se, a separar-se. On guardar tot el que va quedar? Com saber què
va ser realitat i què no? M’ajudes? M’esperes? No, no ho crec. Mica en mica, he anat reconstruint cada un dels capítols de la nostra història. Amb molta cura, he posat pedaços on calia i he retallat coses que no potser mai haurien hagut de passar. És curiós però a vegades ens miro i penso on és tot l’amor que em vas prometre, on són tots els sospirs que
ens vam treure boca a boca, llavis amb llavis. A vegades, entre la gent i
l’ambient frenètic, m’adono que, malgrat tot, això de fer-nos mal no ens queda
gran, que en som uns experts. Potser hauriem de tornar a començar, potser ens
hauriem de preocupar, i potser, simplement hauriem de tornar a mirar-nos als
ulls per comprovar que, malgrat tot, encara hi som a temps.
