Coneixement Vital #4 història(-es)

 

I m'encantava mirar-te aquelles nits. Junts erem invencibles, acrònics, eterns. Sovint, posava la meva mà freda sobre el teu pit calent. El teu cor bategava amb força, la teva sang bullia. Només allò em donava força per seguir endavant. La teva mirada no era com les de tothom, els teus ulls foscos i insegurs recorrien cada angle d'aquella habitació amb l'avidesa i les ganes d'un nen petit que acaba de néixer. Erets ple d'amor. M'agradava girar el cap i posar-lo sobre la teva espatlla. Rodejaves tot el meu cos i m'acariciaves el cabell. A vegades cantaves múltiples melodies o fragments de cançons que sorgien del teu cap. Mai vaig saber si eren espontànies o tenien un rerefons de debò. Mai ho sabré. Els teus llavis solien buscar els meus en cada moment. Els teus petons eren capaços d'enlairar-me més enllà de les estrelles, i quan t'estrenyia fort la mà, no volia res més en aquell precís instant. Què passaria si poguéssim eternitzar els moments? T'hauria agafat més fort. Hauria cridat de ràbia i plorat perquè ningú mai et separés del meu costat. T'hauria explicat que la vida té un color més gris ara que no hi ets. Que camino cada dia i et sento aprop. Que és dur saber que existeixes i fas la teva vida lluny de mi. Que és dur conviure amb la teva absència. T'hauria explicat que no sóc tant forta com et semblo, que moltes vegades sóc poc hàbil amb les coses de l'amor i que en realitat encara em falta molt per aprendre. Que em costa entregar-me perquè tinc por, por de perdre-ho tot, por de donar massa i no rebre res, por d'haver-me d'esforçar a oblidar aquelles persones que en algun moment ho han estat tot per a mi.  T'hauria explicat que em costa no veure't i que tinc un buit a l'estómac que m'impedeix viure com abans. Que quan penso en tu se'm dibuixa un somriure traidor als llavis, que no suporto saber que hi ets, però sense mi. Farta. T’hauria dit que és insuportable el fet d’enyorar algú que ja no existeix. Enyorar com era, com actuava, una persona que simplement ha desaparegut en cada un dels teus canvis d’actituds, que s’ha perdut entremig de les llàgrimes, dels missatges que ningú va contestar, dels rumors que han perforat el meu cor com ganivets assasins, de les mirades de tercers que només volen enfonsar una història digna de ser recordada i escrita. És dur. Molt dur. Com trobar a faltar algú que ja no hi és? Com recuperar aquella part de tu que em feia sentir més jo que cap altre cosa? Tot el que sóc ara és també part de tu. Part de nosaltres. El nosaltres m’ha fet créixer i amb ell la meva visió de les coses. Amb els tòpics no en tinc ni per començar.

Coneixement Vital #3 (la por a ser feliç)

-->

I és curiós sentir-se feliç després de tant temps. Feliç però amb por d’esguerrar-ho tot amb un moment. Aquella sensació de que camines de puntetes a la vora d’un precipici molt profund que et pot arrossegar al pitjor dels malsons si hi caus. Camines en cercles i no et pares a pensar en res. Ara ja no ho fas. Fa temps haguéssis analitzat cada un dels teus comportaments minuciosament. Hauries trencat a trossets els teus records i els haguéssis investigat en un laboratori per tal de conèxer cada un dels teus sentiments. Saber perquè actues. Saber com et sents i què s’esperaria de tu en un context determinat. Arribats en aquest punt ja no et molestes a fer-ho. Et limites a viure. Viure per sobre de tot i sentir-te plena d’aire. No hi ha temps per pensar, no hi ha temps per reecrear-te en tot allò que hauries pogut fer, en tot allò que t’agradaria fer, i mica en mica vas plegant amb molta cura tots i cada un dels teus somnis.

Coneixement Vital #2 (nos) altres

Ens miro i em pregunto com ens ho hem fet. Un a cada punta, vivint la vida fent veure que l’altre no existeix, fent veure que mai ens hem conegut, fingint una fredor inimitable. Els dos junts però a metres i metres de distància. Dues ànimes solitàries en una ciutat petita, dues esquenes l'una contra l’altre, que no s’atreveixen a descobrir-se, a separar-se. On guardar tot el que va quedar? Com saber què va ser realitat i què no? M’ajudes? M’esperes? No, no ho crec. Mica en mica, he anat reconstruint cada un dels capítols de la nostra història. Amb molta cura, he posat pedaços on calia i he retallat coses que no potser mai haurien hagut de passar. És curiós però a vegades ens miro i penso on és tot l’amor que em vas prometre, on són tots els sospirs que ens vam treure boca a boca, llavis amb llavis. A vegades, entre la gent i l’ambient frenètic, m’adono que, malgrat tot, això de fer-nos mal no ens queda gran, que en som uns experts. Potser hauriem de tornar a començar, potser ens hauriem de preocupar, i potser, simplement hauriem de tornar a mirar-nos als ulls per comprovar que, malgrat tot, encara hi som a temps.

Coneixement vital #1

Una ciutat. Una dona. Un balcó. Una cançó. Una guitarra. Cinc elements necessàris per el primer coneixement vital. Les ganes de tornar a començar, de viure amb ganes, de saber que no estàs sol, de cantar amb aquesta calma insuperable, de tenir ganes de volar entre la gent.

Nova York. Audrey Hepburn. Balcó d'un pis de Harlem. Moon river. Guitarra vella.

http://www.youtube.com/watch?v=BOByH_iOn88


.

Presentació

Suposo que la millor manera de començar un blog com aquest és presentant-me. Clàudia Codina, a punt d'assolir la majoria d'edat, futura estudiant de medicina i a punt de començar a viure el que molts anomenen el millor estiu de la meva vida. L'objectiu d'aquest blog és fer un recull d'experiències, cançons, pel·lícules, llibres, frases, imatges i altres coses que em fan ser com sóc, que tenen a veure amb mi. Perquè fer servir el facebook si puc crear un blog per mi on explicar tot allò que m'agrada. Aniré publicant coneixements vitals que m'han fet ser com sóc ara, tants com vulgui i per tant aquest blog no tindrà ni regularitat, ni principi, ni final. Simplement crear!