I és curiós sentir-se feliç després de tant temps. Feliç però amb
por d’esguerrar-ho tot amb un moment. Aquella sensació de que camines de
puntetes a la vora d’un precipici molt profund que et pot arrossegar al pitjor
dels malsons si hi caus. Camines en cercles i no et pares a pensar en res. Ara
ja no ho fas. Fa temps haguéssis analitzat cada un dels teus comportaments
minuciosament. Hauries trencat a trossets els teus records i els haguéssis
investigat en un laboratori per tal de conèxer cada un dels teus sentiments.
Saber perquè actues. Saber com et sents i què s’esperaria de tu en un context
determinat. Arribats en aquest punt ja no et molestes a fer-ho. Et limites a
viure. Viure per sobre de tot i sentir-te plena d’aire. No hi ha temps per
pensar, no hi ha temps per reecrear-te en tot allò que hauries pogut fer, en
tot allò que t’agradaria fer, i mica en mica vas plegant amb molta cura tots i
cada un dels teus somnis.
