I m'encantava
mirar-te aquelles nits. Junts erem invencibles, acrònics, eterns. Sovint,
posava la meva mà freda sobre el teu pit calent. El teu cor bategava amb força,
la teva sang bullia. Només allò em donava força per seguir endavant. La teva
mirada no era com les de tothom, els teus ulls foscos i insegurs recorrien cada
angle d'aquella habitació amb l'avidesa i les ganes d'un nen petit que acaba de
néixer. Erets ple d'amor. M'agradava girar el cap i posar-lo sobre la teva
espatlla. Rodejaves tot el meu cos i m'acariciaves el cabell. A vegades
cantaves múltiples melodies o fragments de cançons que sorgien del teu cap. Mai
vaig saber si eren espontànies o tenien un rerefons de debò. Mai ho sabré. Els
teus llavis solien buscar els meus en cada moment. Els teus petons eren capaços
d'enlairar-me més enllà de les estrelles, i quan t'estrenyia fort la mà, no
volia res més en aquell precís instant. Què passaria si poguéssim eternitzar
els moments? T'hauria agafat més fort. Hauria cridat de ràbia i plorat perquè ningú
mai et separés del meu costat. T'hauria explicat que la vida té un color més
gris ara que no hi ets. Que camino cada dia i et sento aprop. Que és dur saber
que existeixes i fas la teva vida lluny de mi. Que és dur conviure amb la teva
absència. T'hauria explicat que no sóc tant forta com et semblo, que moltes
vegades sóc poc hàbil amb les coses de l'amor i que en realitat encara em falta
molt per aprendre. Que em costa entregar-me perquè tinc por, por de perdre-ho
tot, por de donar massa i no rebre res, por d'haver-me d'esforçar a oblidar
aquelles persones que en algun moment ho han estat tot per a mi. T'hauria
explicat que em costa no veure't i que tinc un buit a l'estómac que m'impedeix
viure com abans. Que quan penso en tu se'm dibuixa un somriure traidor als
llavis, que no suporto saber que hi ets, però sense mi. Farta. T’hauria
dit que és insuportable el fet d’enyorar algú que ja no existeix. Enyorar com
era, com actuava, una persona que simplement ha desaparegut en cada un dels
teus canvis d’actituds, que s’ha perdut entremig de les llàgrimes, dels
missatges que ningú va contestar, dels rumors que han perforat el meu cor com
ganivets assasins, de les mirades de tercers que només volen enfonsar una
història digna de ser recordada i escrita. És dur. Molt dur. Com trobar a
faltar algú que ja no hi és? Com recuperar aquella part de tu que em feia
sentir més jo que cap altre cosa? Tot el que sóc ara és també part de tu. Part
de nosaltres. El nosaltres m’ha fet créixer i amb ell la meva visió de les coses.
Amb els tòpics no en tinc ni per començar.
