Coneixement Vital #4 història(-es)

 

I m'encantava mirar-te aquelles nits. Junts erem invencibles, acrònics, eterns. Sovint, posava la meva mà freda sobre el teu pit calent. El teu cor bategava amb força, la teva sang bullia. Només allò em donava força per seguir endavant. La teva mirada no era com les de tothom, els teus ulls foscos i insegurs recorrien cada angle d'aquella habitació amb l'avidesa i les ganes d'un nen petit que acaba de néixer. Erets ple d'amor. M'agradava girar el cap i posar-lo sobre la teva espatlla. Rodejaves tot el meu cos i m'acariciaves el cabell. A vegades cantaves múltiples melodies o fragments de cançons que sorgien del teu cap. Mai vaig saber si eren espontànies o tenien un rerefons de debò. Mai ho sabré. Els teus llavis solien buscar els meus en cada moment. Els teus petons eren capaços d'enlairar-me més enllà de les estrelles, i quan t'estrenyia fort la mà, no volia res més en aquell precís instant. Què passaria si poguéssim eternitzar els moments? T'hauria agafat més fort. Hauria cridat de ràbia i plorat perquè ningú mai et separés del meu costat. T'hauria explicat que la vida té un color més gris ara que no hi ets. Que camino cada dia i et sento aprop. Que és dur saber que existeixes i fas la teva vida lluny de mi. Que és dur conviure amb la teva absència. T'hauria explicat que no sóc tant forta com et semblo, que moltes vegades sóc poc hàbil amb les coses de l'amor i que en realitat encara em falta molt per aprendre. Que em costa entregar-me perquè tinc por, por de perdre-ho tot, por de donar massa i no rebre res, por d'haver-me d'esforçar a oblidar aquelles persones que en algun moment ho han estat tot per a mi.  T'hauria explicat que em costa no veure't i que tinc un buit a l'estómac que m'impedeix viure com abans. Que quan penso en tu se'm dibuixa un somriure traidor als llavis, que no suporto saber que hi ets, però sense mi. Farta. T’hauria dit que és insuportable el fet d’enyorar algú que ja no existeix. Enyorar com era, com actuava, una persona que simplement ha desaparegut en cada un dels teus canvis d’actituds, que s’ha perdut entremig de les llàgrimes, dels missatges que ningú va contestar, dels rumors que han perforat el meu cor com ganivets assasins, de les mirades de tercers que només volen enfonsar una història digna de ser recordada i escrita. És dur. Molt dur. Com trobar a faltar algú que ja no hi és? Com recuperar aquella part de tu que em feia sentir més jo que cap altre cosa? Tot el que sóc ara és també part de tu. Part de nosaltres. El nosaltres m’ha fet créixer i amb ell la meva visió de les coses. Amb els tòpics no en tinc ni per començar.